Isaac Rabin i Yasir Arafat es donaven la mà davant de Bill Clinton el 13 de setembre del 1993. Aquesta és la imatge que resumeix els acords d’Oslo, unes negociacions secretes dutes a terme a Noruega amb els quals, per primera vegada, Palestins i Israelians assumeixen el dret a viure com estats, un al costat de l’altre. L’anomenen la “pau dels valents” perquè “només els valents poden donar un pas d’aquesta mena”. Consistia en la divisió de tres zones d’autonomia una d’elles com autonomia palestina, la segona d’elles juntament amb l’exèrcit israelià i la tercera sota control total d’Israel. Aquests acords van ser precedits per la conferència internacional de Madrid el 1991 que intentaven evitar que es repetís la primera intifada (1987-1993).
Els pobles de cada bàndol no accepten els acords i consideren que els seus líders són uns traïdors, és per això que creixen el nombre d’adeptes a organitzacions més radicals com Hamás, Yihad o Hezbolá.
Set anys més tard, Ariel Sharon visita l’explanada de les Mesquites que va ser considerada de provocació pels palestins i la frustració del poble palestí davant del procés de pau d’Oslo que ha deixat molts temes sense arreglar, així com les negociacions fracassades de l’any 2000 a Camp David, fa que finalment Al-Fatah dirigeixi la segona intifada (2000-2005).
En el marc dels acords d’Oslo, des del sud del Líban i juntament amb Síria intentaven provocar a l’exèrcit israelià perquè ataqués al poble àrab. Aquesta situació és la que s’està repetint en el pròxim Orient.
Ara bé, han sorgit elements nous dins de Palestina. Hamás es considerat un grup terrorista per EUA i la UE i això va crear una situació de bloqueig quan els deixen de donar diners.
Avui, igual com el 1991 en l’alliberació de Kuwaït, interessa que Israel tingui un perfil baix. Els Estats Units necessita a Síria com a potència per solucionar el conflicte.
Aquests dies es disparen míssils casolans des de Gaza. Hamás, d’Ismael Haniya, busca que Israel s’hi torni perquè així Al-Fatah, de Mahmud Abbas, s’ajunti amb Hamás i accepti que ells han d’ocupar-se de la seguretat.
El més nou de tot és que a Nahar al-Bared, un dels 12 camps de refugiats palestins al Líban, des de la guerra del 1948, a més de Hezbolá, s’ha creat una “franquícia d’Al-Quaeda”, el grup Al-Fatah al-Islam. Fa dies que l’exèrcit libanès s’enfronta a la milícia d’extremistes sunnites .
El govern Libanès per la seva part acusa que darrere de la irrupció d’Al-Qaida hi ha Síria amb l’objectiu de desestabilitzar el país per impedir la creació del tribunal internacional. Si finalment l’exèrcit entra de ple al campament trencarà l’acord que regeix des de 1969. El govern de Siniora però es defensa dient que els palestins són els que han incomplert primer la ressolució de la ONU que els obliga a entregar les armes.
Per tan, combats al Líban, guerra fraticida a Gaza, bombardejos d’Israel en represàlia, 3 diputats i 5 alcaldes arrestats per Israel aquesta nit per evitar el llançament dels cohets Qasama... Aquesta és la situació al pròxim Orient a 25 de maig de 2007. Qui recorda Oslo ara mateix?
Els pobles de cada bàndol no accepten els acords i consideren que els seus líders són uns traïdors, és per això que creixen el nombre d’adeptes a organitzacions més radicals com Hamás, Yihad o Hezbolá.
Set anys més tard, Ariel Sharon visita l’explanada de les Mesquites que va ser considerada de provocació pels palestins i la frustració del poble palestí davant del procés de pau d’Oslo que ha deixat molts temes sense arreglar, així com les negociacions fracassades de l’any 2000 a Camp David, fa que finalment Al-Fatah dirigeixi la segona intifada (2000-2005).
En el marc dels acords d’Oslo, des del sud del Líban i juntament amb Síria intentaven provocar a l’exèrcit israelià perquè ataqués al poble àrab. Aquesta situació és la que s’està repetint en el pròxim Orient.
Ara bé, han sorgit elements nous dins de Palestina. Hamás es considerat un grup terrorista per EUA i la UE i això va crear una situació de bloqueig quan els deixen de donar diners.
Avui, igual com el 1991 en l’alliberació de Kuwaït, interessa que Israel tingui un perfil baix. Els Estats Units necessita a Síria com a potència per solucionar el conflicte.
Aquests dies es disparen míssils casolans des de Gaza. Hamás, d’Ismael Haniya, busca que Israel s’hi torni perquè així Al-Fatah, de Mahmud Abbas, s’ajunti amb Hamás i accepti que ells han d’ocupar-se de la seguretat.
El més nou de tot és que a Nahar al-Bared, un dels 12 camps de refugiats palestins al Líban, des de la guerra del 1948, a més de Hezbolá, s’ha creat una “franquícia d’Al-Quaeda”, el grup Al-Fatah al-Islam. Fa dies que l’exèrcit libanès s’enfronta a la milícia d’extremistes sunnites .
El govern Libanès per la seva part acusa que darrere de la irrupció d’Al-Qaida hi ha Síria amb l’objectiu de desestabilitzar el país per impedir la creació del tribunal internacional. Si finalment l’exèrcit entra de ple al campament trencarà l’acord que regeix des de 1969. El govern de Siniora però es defensa dient que els palestins són els que han incomplert primer la ressolució de la ONU que els obliga a entregar les armes.
Per tan, combats al Líban, guerra fraticida a Gaza, bombardejos d’Israel en represàlia, 3 diputats i 5 alcaldes arrestats per Israel aquesta nit per evitar el llançament dels cohets Qasama... Aquesta és la situació al pròxim Orient a 25 de maig de 2007. Qui recorda Oslo ara mateix?
