Skinny girls

Acostuma a passar que hi ha persones que es posen al capdavant d'una lluita i lideren així una acció enfront alguna cosa.
Exemple: Al Gore i el canvi climàtic

Mireia Verdú, una model catalana, "lidera" una reivindicació de les models amb "pit i malucs". Va néixer l'any 1984 a Lleida i el seu prototip professional que desfila per lluir una peça de roba és Jennifer Lopez, perquè té corbes. És model des dels 13 anys, llicenciada en direcció d’empreses i autònoma en la seva feina. Descriu el món de les passarel·les com un lloc on regeixen dictats cada vegada més insans, però apassionant. Als 15 anys li van demanar que es reduís els malucs amb un liposucció. S'hi va negar.

Ella explicava en una entrevista que les tendències internacionals són el que fa que les models siguin tan primes. "S'ha difós el patró de Kate Moss i volen que totes ens hi assemblem". La pauta la marquen els salons de París i Milà però a Espanya l'aplica una agència, Equipo Guezzi, que seleccionen les models que desfilen per Cibeles i Moda Barcelona. Demanen una talla 36 a noies de 1,80cm! Aquesta talla no és saludable perquè es necessita una proporció amb l'amplada d'ossos i els malucs que permetin caminar a les noies.

L'any passat el Ministeri de Sanitat va imposar unes normes per tal d'intentar evitar que desfilin models esquelètiques. Es van proposar que les models amb un IMC inferior a l'índex 18 no podrien desfilar.

La model catalana creu que aquell pacte va ser una distracció mediàtica, ja que els metges consideren que l'índex mínim saludable seria de 19. "Ho han fet per fer la impressió que fan les coses bé".

Calcular l'índex de massa corporal és tan sols una fracció de manera que les models poden calcular a casa el seu i veure si podran treballar o no a les passarel·les Espanyoles. En cas que no arribin a 18 fan trampes per passar la prova. "Es poden beure tres o quatre litres d'aigua, o es posen pesos de ferro al sostenidor", explica la Mireia. A més, afegeix que "si fas desfilar una noia sense corbes i sense pit és perquè t'atrau una imatge andrògina".

Segons la Mireia la roba a les passarel·les agradaria més si desfilessin models amb talles normals perquè la gent veuria que és roba que es poden posar.

A Gaudí, ara Moda Barcelona, i Cibeles la talla 38 i la 40 no estan permeses. Són talles excessives!! El Govern va intentar intervenir però sembla que les coses han empitjorat. La Mireia, per exemple, l'any 2000 podia desfilar en aquests salons espanyols i en canvi ara no ho pot fer i manté la mateixa talla.

Quan se li demana que descrigui el perfil de les models ella respon que en general són noies amb pocs estudis, batxillerat com a molt, i per tan són molt vulnerables i joves. La majoria treballen en situació irregular perquè la professió de model no existeix. "El meu DNI diu que soc artista"

Dos dades que trobo sorprenents per acabar:
1) LA DIETA DE LES SKINNY MODELS: menjar i vomitar o beure molts líquids. prendre suplements energètics per aguantar-se dretes com la gelea reial o cocaïna.

2) "No són felices, però és una etapa. Els diners compensen, en un dia guanyem el que la gent de la nostra edat aconsegueix en dos mesos!!

Voldria apuntar finalment que mentre buscava imatges per encertar en aquest article he quedat esparverada del que hi ha a la web sobre anorèxia i bulímia.

Dret a descansar en pau?

Deu anys més tard encara no s’ha resolt el cas, però es resoldrà mai?

QUÈ PASSA?
La difusió d’una foto de Diana de Gal·les agonitzant ha despertat una nonada de protestes al Regne Unit. La cadena de televisió Channel 4 està acusada de “trepitjar” la tomba de la princesa a l’insistir en la seva intenció d’emetre les imatges inèdites de l’accident moral que va tenir lloc a París el 31 d’agost d’ara fa 10 anys.
(Aquell dia tenia 10 anyets, recordo estar estiuejant al poble i de camí cap al lloc on ens trobàvem tots els amics es podia sentir que casa per casa tothom mirava incrèdulament la televisió. Les imatges eren acompanyades per la cançó Candle in the win. Mai oblidaré que l’Elton John omplia els carrers de tot el poble, juntament amb el sol i algun soroll d’insectes. No hi havia res més al carrer, feia respecte i tot!)

PER QUÈ PASSA?
Una de les fotos mostra a Diana instants després del xoc, ajaguda a la part de darrere del cotxe. Un metge francès li presta els primers auxilis i li col·loca una màscara d’oxigen mentre un estudiant intenta ajudar el guardaespatlles Trevor Rees-Jones. Tan el conductor, Henri Paul com Dodi al-Faied van morir a l’acte.

LES DUES VERSIONS:

a) ARGUMENTS DE CHANEL 4
La cadena insisteix a emetre el programa perquè considera d’interès públic la informació de les fotografies. S’emetrà el proper 6 de juny i també recull les declaracions de fotògrafs i altres testimonis de l’accident.

b) ELS INFANTS DISGUSTATS
Guillem i Enric demanen que “permetin descansar a la nostra mare en pau”. Clarence House, l’oficina de Carles d’Anglaterra lamenten el nivell tan baix d’alguns mitjans de comunicació i han recordat que els nois han deixat la seva postura molt clara.

Tot i aquest “conflicte” Chanel 4 insisteix en que “hem seleccionat acuradament i prudentment les imatges, excloent-ne algunes per no ferir la sensibilitat de ningú”. El documental ha estat realitzat pel departament d’història de la cadena i ells afirmen que el seu interès és indubtable.

ALTRES CRÍTIQUES A CHANEL 4
L’amiga de Diana, Rosa Monckton, també ha considerat la difusió de la foto de l’agonia de la princesa una cosa “absolutament repugnant” i acusa a la cadena “d’explotar el morbo popular”.
El germà de Diana, Charles Spencer, ja va protestar el 2004 quan la cadena de TV CBS va difondre unes imatges similars.

ACTES PER CELEBRAR EL 10 ANIVERSARI
Els dos fills de Lady Di rendiran homenatge a la seva mare amb un concert multitudinari que tindrà lloc de l’1 de juliol a l’estadi londinenc de Wembley.

SITUACIÓ DEL CAS
Guillem i Enric d’Anglaterra voldrien que el dia de l’homenatge ja estés tot resolt però la realitat és ben diferent. Mohamed al-Faied, pare del “novio” de Diana, ha demanat que fins hi tot s’interrogui a la Reina, i tot això ha endarrerit el procés de la investigació que no començarà fins l’octubre.

Laidy Di a Anglaterra, Rocío Jurado a Espanya i molts d’altres exemples. Els MC són ètics quan rebusquen després de la mort de les persones?

"Un tirà democràtic"

El president dels Estats Units George Bush va homenatjar ahir als soldats "nova generació d'herois" morts en les guerres de l'Iraq i l'Afganistan en una cerimònia en el cementiri nacional d’Arlington. Actualment la guerra a l'Iraq continua i durant el mes de maig han arribat a morir un centenar de soldats dels Estats Units i gaire bé un miler en el que portem d'any. Bush, acompanyat de la seva dona i primera dama, Laura, va dipositar una corona de flors davant de la tomba del Soldat Desconegut al cementiri d’Arlington, on també hi ha 368.000 combatents dels EUA. Allà el president va defensar les guerres en les quals està combatent el seu país i va assegurar que formen part del "destí" del país i que "de les morts dels soldats ha de sortir un món on els somnis cruels dels tirans i terroristes es vegin frustrats".

L'homenatge es va dur a terme en el Memorial Day (Día de los Caídos de las guerras) i precisament aquest mateix dia es va rendir una icona americana del pacifisme i el rebuig vers la guerra d'Iraq. La mare coratge, Cindy Sheehan, d'un soldat mort a l'Iraq va tirar la tovallola perquè va entendre que la seva lluita no servia per res, així com "que la mort del meu fill no ha servit per res, ha estat sense cap motiu". La seva rendició la publicar ahir mateix en el blog liberal Daily Kos i així es separava del moviment pacifista. Sheehan es sent traïda pels polítics del partit Demòcrata que no han estat capaços de posar fi a la guerra d’Iraq, que en total ja s’ha emportat la vida de més de 3.400 soldats nord americans. Una d’aquestes víctimes va ser el seu fill Casey de 24 anys l’any 2004 quan buscava les suposades armes de destrucció massiva.

Ara marxa criticada però abans va ser elevada. Se la titllat de “ramera oportunista” i s’ha dit “ja era hora” quan ha anunciat la seva decisió de retirar-se. Fins hi tot l’han amenaçat per què es retirés, potser no agradava a algun polític sentir les veritats que els feien sentir culpables.

La carta que ha escrit es titula “Ya era hora, puta oportunista”. Allà reflexiona i extreu la conclusió que “el meu fill va morir per no res”. Sheehan intentava trobar una resposta a la pèrdua del seu primogènit en una “guerra il·legal i injusta” i pretenia que George Bush li donés una explicació, un per què? La negativa del president dels estats units va fer que Sheehan acampés l’agost del 2005 davant el ranxo de Bush a Crawford (Tejas).

Es diu que “l’huracà es va endur també a la Cindy” fent referència a l’huracà Katrina que va arrasar Nova Orleans i que va captar totes les portades dels media dels USA quan el moviment antiguerra estava al seu clímax. Per tan la guerra va continuar però va passar a un segon plànol a Amèrica.

Ahir, Cindy es va acomiadar dels mitjans de comunicació i en general de tothom. Al final del seu escrit penjat al blog deia: "Adéu Amèrica, no ets el país que vaig estimar. No importa el que jo em sacrifiqui, no puc fer un país millor si tu no vols, ara depèn només de tu".

Qui recorda Oslo ara mateix?

Isaac Rabin i Yasir Arafat es donaven la mà davant de Bill Clinton el 13 de setembre del 1993. Aquesta és la imatge que resumeix els acords d’Oslo, unes negociacions secretes dutes a terme a Noruega amb els quals, per primera vegada, Palestins i Israelians assumeixen el dret a viure com estats, un al costat de l’altre. L’anomenen la “pau dels valents” perquè “només els valents poden donar un pas d’aquesta mena”. Consistia en la divisió de tres zones d’autonomia una d’elles com autonomia palestina, la segona d’elles juntament amb l’exèrcit israelià i la tercera sota control total d’Israel. Aquests acords van ser precedits per la conferència internacional de Madrid el 1991 que intentaven evitar que es repetís la primera intifada (1987-1993).
Els pobles de cada bàndol no accepten els acords i consideren que els seus líders són uns traïdors, és per això que creixen el nombre d’adeptes a organitzacions més radicals com Hamás, Yihad o Hezbolá.
Set anys més tard, Ariel Sharon visita l’explanada de les Mesquites que va ser considerada de provocació pels palestins i la frustració del poble palestí davant del procés de pau d’Oslo que ha deixat molts temes sense arreglar, així com les negociacions fracassades de l’any 2000 a Camp David, fa que finalment Al-Fatah dirigeixi la segona intifada (2000-2005).

En el marc dels acords d’Oslo, des del sud del Líban i juntament amb Síria intentaven provocar a l’exèrcit israelià perquè ataqués al poble àrab. Aquesta situació és la que s’està repetint en el pròxim Orient.
Ara bé, han sorgit elements nous dins de Palestina. Hamás es considerat un grup terrorista per EUA i la UE i això va crear una situació de bloqueig quan els deixen de donar diners.
Avui, igual com el 1991 en l’alliberació de Kuwaït, interessa que Israel tingui un perfil baix. Els Estats Units necessita a Síria com a potència per solucionar el conflicte.
Aquests dies es disparen míssils casolans des de Gaza. Hamás, d’Ismael Haniya, busca que Israel s’hi torni perquè així Al-Fatah, de Mahmud Abbas, s’ajunti amb Hamás i accepti que ells han d’ocupar-se de la seguretat.
El més nou de tot és que a Nahar al-Bared, un dels 12 camps de refugiats palestins al Líban, des de la guerra del 1948, a més de Hezbolá, s’ha creat una “franquícia d’Al-Quaeda”, el grup Al-Fatah al-Islam. Fa dies que l’exèrcit libanès s’enfronta a la milícia d’extremistes sunnites .
El govern Libanès per la seva part acusa que darrere de la irrupció d’Al-Qaida hi ha Síria amb l’objectiu de desestabilitzar el país per impedir la creació del tribunal internacional. Si finalment l’exèrcit entra de ple al campament trencarà l’acord que regeix des de 1969. El govern de Siniora però es defensa dient que els palestins són els que han incomplert primer la ressolució de la ONU que els obliga a entregar les armes.

Per tan, combats al Líban, guerra fraticida a Gaza, bombardejos d’Israel en represàlia, 3 diputats i 5 alcaldes arrestats per Israel aquesta nit per evitar el llançament dels cohets Qasama... Aquesta és la situació al pròxim Orient a 25 de maig de 2007. Qui recorda Oslo ara mateix?

"La lliga està calenta"

Ahir diumenge, el Barça es va enfrontar al Atlético de Mardid i el resultat al Manzanares va ser de 0 a 6. Sens dubte la jornada 35 de la lliga dóna aire fresc a Can Barça però potser arriba una mica tard... "Es podrien haver posat les piles abans i no perdre davant el Getafe, i per tan ser eliminats de la copa del Rei, ni del Betis", es queixaven alguns culés ahir a la nit.

Les reflexions postpartit dels periodistes, i algunes tertulies com la que es va dur a terme a RAC1, dirigida per Jordi Basté i amb convidats com Pilar Calvo o Sergi Mas entre d'altres, no va ser homogènia.

D'una banda hi havia un sentiment de pessimisme, alguns creuen que el Barça ja té la lliga perduda perquè el Real Madrid no perdrà. Recordem que per gol average, el Madrid és ara mateix campió de lliga amb 69 punts, els mateixos que el Barça i per això es diu que la lliga està calenta.

Pel que fa als optimistes, l'esperança fins al final i creuen que el Barça encara té opcions d'endur-se a Barcelona el títol de la lliga.

El president del FCB precisament, contestava eufòric als periodistes en acabar el partit, ell està segú que el seu equip guanyarà.

ANÈCDOTA DEL PARTIT
A la tribuna van compartir espai els cantants Serrat i Sabina. El segon no va acabar de veure el partit, després del 5è gol va marxar. Es va perdre el 6è.
De fet, és anecdòtic per ser qui és, però van ser molts els aficionats que no van acabar de veure el partit al camp. Els 14º de temperatura, la pluja, i la vergonya d'alguns aficionats van fer que el partit acabés amb un quart de l'entrada del Manzanares.

LES REACCIONS D'AVUI
Lionel Messi ha dit avui que confia que el Real Madrid punxi a Saragossa. A més creu que el Barça ha ressuscitat "molt fort".

Podrien haver-ho fet abans? es pregunten molts culés...

CALLEJEROS

La cadena Cuatro ha apostat per una docuserie anomenada Callejeros dins de la serie Vidas Contadas. Callejeros s'apropa, més que a l'actualitat, a la realitat, sigui o no notícia. A més ho fa d'una manera molt propera a la gent, tan per l'espectador, com per les persones que entrevisten. Carolina Cubillo és la productora exectuiva del programa.

Avui divendres 18 de maig el reportatge s’ha basat en el Raval, el "barri xino".

S'ha pogut veure prostitució, gent enganxada a la droga, sensesostres, immigració, gent venent al carrer productes "trets de la basura"... i d'altra banda famílies catalanes de tota la vida que conviuen en aquest barri. Les seves cases sembla que s'hagin parat als anys 70. Ells tenien sort, tenien una casa antiga però digna. 9 Pakistanesos i un matrimoni Equatorià amb un fill de 2 anys comparteixen un pis diminut.

M'ha cridat l'atenció un cas d'una dona de més de 70 anys que segueix exercint la prostitució. Es queixava que cada cop té menys clients, més competència i que li paguen molt poc; 15€.
La seva frase: "...la prostitución es muy dura, he sido muy valiente y he dado de comer a mis hijas...".

Darrere de cada persona s'ha pogut entre veure una història al darrere, fins hi tot un home ha explicat com acaba d'enganxar-se a la droga per un fracàs amorós. Va intentar desenganxar a una noia de la droga i al final hi ha caigut ell. Ha ensenyat a càmera el braç i el tenia morat.
La seva frase: "...me dejado el brazo así porqué aún no se pincharme...".

El Raval és un reportatge de Sonia López.

Els sensesostre es un reportatge de Televisó que vam fer uns companys de classe i jo ara fa uns mesos per l'assignatura Llenguatges Audiovisuals.

Vam passar un dia rondant pel Raval, veient locals que els ajuden com la Fundació Arrels, anant a menjadors socials i parlant amb qui ens veia amb bons ulls. No va ser fàcil treballar en aquell lloc, la veritat.

Com s'ho deuen fer els periodistes de Callejeros per tenir tanta gent que se'ls posa davant de càmera a explicar la seva vida? (l’experiència entre d’altres és un grau, és clar) Una vida que per cert no està replena d'èxits i a ningú li agrada explicar les seves derrotes.

És una feina admirable. Em recorda una mica a l'Entre Línies, una altra feina admirable.

Xoc de civilitzacions

Els islamistes moderats turcs han retirat el candidat a la presidència de la República, Abdullah Gül. El Parlament repetia la votació anul·lada el dia 1, però el boicot de la oposició laica ha impedit de nou reunir el quòrum necessari. Tot plegat, en mig d’una crisi política desencadenada per l’amenaça de l’Exèrcit d’intervenir en defensa de l’Estat laic. Milers de laics s’han manifestat en contra la concentració de poder en mans del Partit de la Justícia i el desenvolupament (AKP), al qual acusen de voler tornar a islamitzar el país. Finalment, la cambra ha convocat eleccions legislatives pel proper 22 de juliol.

Les discrepàncies entre musulmans i laics occidentals exemplificat a escala estatal amb Turquia, també es pot manifestar en un marc mundial i potser més radical. Un exemple d’això pot ser la crisi que es va produir el 2005 amb les Caricatures de Mahoma.

La publicació del Jyllands-Posten va encendre els carrers àrabs de mig món deixant desenes de morts, atacs a ambaixades, boicot de productes Europeus, etc. Un altre cas similar a destacar podria ser el de l’escriptor britànic Salman Rushdie l’any 1989. La setmana passada precisament i dos anys després, la ONU va celebrar un debat sobre la crisi de les caricatures. “...ha marcat un abans i un després, ara t’ho penses dues vegades abans de publicar...”, van ser algunes de les conclusions dels dibuixants. L’article de EL PAÍS de divendres passat, que fa referència a aquesta informació, es titula “caricatures que no cicatritzen”.