La cadena Cuatro ha apostat per una docuserie anomenada Callejeros dins de la serie Vidas Contadas. Callejeros s'apropa, més que a l'actualitat, a la realitat, sigui o no notícia. A més ho fa d'una manera molt propera a la gent, tan per l'espectador, com per les persones que entrevisten. Carolina Cubillo és la productora exectuiva del programa.
Avui divendres 18 de maig el reportatge s’ha basat en el Raval, el "barri xino".
S'ha pogut veure prostitució, gent enganxada a la droga, sensesostres, immigració, gent venent al carrer productes "trets de la basura"... i d'altra banda famílies catalanes de tota la vida que conviuen en aquest barri. Les seves cases sembla que s'hagin parat als anys 70. Ells tenien sort, tenien una casa antiga però digna. 9 Pakistanesos i un matrimoni Equatorià amb un fill de 2 anys comparteixen un pis diminut.
M'ha cridat l'atenció un cas d'una dona de més de 70 anys que segueix exercint la prostitució. Es queixava que cada cop té menys clients, més competència i que li paguen molt poc; 15€.
La seva frase: "...la prostitución es muy dura, he sido muy valiente y he dado de comer a mis hijas...".
Darrere de cada persona s'ha pogut entre veure una història al darrere, fins hi tot un home ha explicat com acaba d'enganxar-se a la droga per un fracàs amorós. Va intentar desenganxar a una noia de la droga i al final hi ha caigut ell. Ha ensenyat a càmera el braç i el tenia morat.
La seva frase: "...me dejado el brazo así porqué aún no se pincharme...".
El Raval és un reportatge de Sonia López.
Els sensesostre es un reportatge de Televisó que vam fer uns companys de classe i jo ara fa uns mesos per l'assignatura Llenguatges Audiovisuals.
Vam passar un dia rondant pel Raval, veient locals que els ajuden com la Fundació Arrels, anant a menjadors socials i parlant amb qui ens veia amb bons ulls. No va ser fàcil treballar en aquell lloc, la veritat.
Com s'ho deuen fer els periodistes de Callejeros per tenir tanta gent que se'ls posa davant de càmera a explicar la seva vida? (l’experiència entre d’altres és un grau, és clar) Una vida que per cert no està replena d'èxits i a ningú li agrada explicar les seves derrotes.
És una feina admirable. Em recorda una mica a l'Entre Línies, una altra feina admirable.
Vam passar un dia rondant pel Raval, veient locals que els ajuden com la Fundació Arrels, anant a menjadors socials i parlant amb qui ens veia amb bons ulls. No va ser fàcil treballar en aquell lloc, la veritat.
Com s'ho deuen fer els periodistes de Callejeros per tenir tanta gent que se'ls posa davant de càmera a explicar la seva vida? (l’experiència entre d’altres és un grau, és clar) Una vida que per cert no està replena d'èxits i a ningú li agrada explicar les seves derrotes.
És una feina admirable. Em recorda una mica a l'Entre Línies, una altra feina admirable.
1 comentario:
Curiós post.
Hi he rumiat molt sobre com s'aconsegueix gravar en llocs que la societat estigmatitza pel seu suposat perill etc. Crec que el truc de l'almendruc és oblidar-te de la càmera almenys fins al segon viatge. Al primer, encarrega't de guanyar-te la confiança de la gent a qui penses enregistrar la seva vida privada... Una mica com vam aconseguir l'entrevista amb en Mariano. Primer parlant, després amb el trípode.
Altrament, plantar la càmera directament en una zona depauperada s'entén que pels seus habitants sigui un insult: en habitatges superpoblats el carrer és on la gent fa vida. Que ens vingui un alienígena al menjador de casa amb un trípode i veurem què en pensem.
Publicar un comentario